Epitafi

Vengo de no sé donde,

Soy no sé quién,

Muero no sé cuando,

Voy a no sé donde,

Me asombro de estar tan alegre.

Aquesta frase pertany al teòleg alemany Martinus Von Biberach, i va passar a ser el seu epitafi a la seva mort.

La vaig llegir per casualitat un dia que estava fullejant un llibre de filosofia, que m'havien recomanat, a la llibreria "La Central", i la veritat és que em va impactar força i em va agradar d'allò més. La vaig apuntar en un tros de full de paper que portava per casualitat a la cartera i el vaig tornar a deixar al seu lloc entre un munt de factures diverses i porqueria varia que mai recordo de treure de la dita cartera. I no va ser fins al cap d'uns dies que vaig recordar-me de la frase aquella que havia apuntat. Doncs vaig endur-me una sorpresa prou gran alhora que agradable al veure que l'autor d'aquesta petita perla era ni més ni menys que un teòleg.

M'explicaré. Passa que em provoca una certa urticària tot allò que estigui relacionat amb déu, ja que cometo l'error (si, sé que és un error) de pensar només amb el déu que, segons diuen, veu amb mals ulls l'ús del condó i es converteix així en un assassí de masses. Bé, potser és que jo sóc molt estret de mires, potser és que l'època en que va viure Martinus era diferent (morí l'any 1498, em sembla), però el fet es que no m'esperava per re del món una frase així d'un teòleg.

El cas és que ara aquest petit poema va amb mi a tot arreu, viatjant en un racó amagat de la meva cartera, entre coses molt més mundanes. Però en dies tristos en que em sento malament sense saber perquè, recordo aquest petit retall de paper que m'acompanya, i és agradable llegir-lo i sentir-se identificat amb aquests quatre versos amb els quals, sense saber ben bé com ni perquè, em sento bastant identificat.

Potser hauria de centrar-me menys en d'altres coses i començar a buscar amb més afany l'alegria, oi?